L'escriptor mexicà Carlos Fuentes Macías va morir aquest dimarts a Ciutat de Mèxic (Panamà, 1928 - Ciutat de Mèxic, 2012). Era un dels autors en llengua espanyola més importants de finals del segle XX, coetani de Júlio Cortázar, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa... Va contribuir a la universalitat d'una generació d'escriptors extraordinaris que formarien l'anomenat 'boom' llatinoamericà.
Crític del nacionalisme oficial mexicà, cosmopolita, va qüestionar durant tota la seva vida al seu país, Mèxic, per ser incapaç de construir una democràcia més autèntica. Des de la literatura va encaminar a la narrativa en llengua espanyola cap la modernitat.
Admirador d'autors com els britànics D.H. Lawrence (1885-1930) i Aldous Huxley (1894-1963), Fuentes considerava pertinent la ficció per respondre a les preguntes de com érem i com serem, i conèixer el món desproveïts de la racionalitat.
A la seva obra narrativa el mateix Fuentes la va anomenar l'Edad del tiempo, i inclou títols com Los días enmascarados (1954), La región más transparente (1958), La muerte de Artemio Cruz (1962), Gringo viejo (1985), La silla del Águila (2003) i La voluntad y la fortuna (2008), sobre la violència lligada amb el narcotràfic. Entre els seus assajos destaquen títols com Cervantes o la crítica de la lectura (1976), Los 68 (2005) i La gran novela latinoamericana (2011).
Entre els molts premis que ha rebut destaquen el Cervantes (1987), el Príncep d'Astúries de les Lletres (1994), el de Biblioteca Breve per Cambio de piel (1967), i el Nacional de Literatura de Mèxic (1984).
Més informació: