dissabte, 30 de juny de 2012

Us recomanem... música.

A la Biblioteca hi podeu trobar “Born To Die”, l’àlbum de la recentment guanyadora d'un Brit Award a la millor nova artista internacional, i que l'any passat ja va guanyar el Q Award a la mateixa categoria a causa de l’èxit del seu primer hit, “Video Games”: Lana del Rey.
El seu primer concert a Barcelona i a Europa, el va realitzar en la primera jornada oficial del Sónar de nit d’aquest any. 
“La publicació dilluns 30 de gener de Born to die, l’àlbum de debut de Lana del Rey, havia de resoldre un dels recents culebrots més divertits de la blogosfera musical: és Lana del Rey un frau o no? Una mica d’antecedents per a qui no estigui al cas del fenomen Lana del Rey. L’agost de l’any passat una cançó conqueria la xarxa: Video games. Lentíssima, vestida amb fastuosos arranjaments de corda, campanes i una arpa, amb una seductora veu femenina que xiuxiuejava desmenjada unes escenes d’amor costumistes però amb un deix bohemi. El clip que l’acompanyava, d’estil amateur i suposadament muntat per la mateixa artista, mesclava imatges trobades amb les de Lana, que resultava ser una espectacular rossa de llavis pneumàtics. La xarxa es va rendir als seus peus: gurus com Pitchfork atorgaven a Video games l’etiqueta de Best New Track –amb què designen les millors noves cançons–, i els blogs de tendències es rendien a la seva imatge, entre el Hollywood daurat i el trash, amb cabell de Veronica Lake i bling-bling –o sorna– al coll. Era la nova musa de l’indie, o així la venia la major Universal. I molts van comprar. 
ODI 2.0
Però al mateix ritme que creixia a internet la fascinació per Lana del Rey, s’hi incubava un odi 2.0 furiós. Esperonats per blogs com l’hilarant Hipster Runoff –d’agraïda lectura obligada per copsar de veritat el fenomen–, s’estenien per la xarxa històries que contribuïen al linxament de Del Rey. El millor és que eren certes. Resultava que Lana del Rey era la segona temptativa de la rossa artista per aconseguir la desitjada fama: “Tinc tot el que vull: diners, notorietat. Fins i tot crec que he trobat Déu als flaixos de les vostres càmeres”, es presenta a Twitter. A la primera ho havia intentat amb el seu nom real, Lizzy Grant, amb una imatge menys glamurosa i mainstream, i no se n’havia sortit. La xarxa la va acusar aleshores de ser un producte pop manufacturat, d’endossar gat per indie, de no ser autèntica, i d’haver passat pel quiròfan. 
Però encara n’hi havia més: Lizzy Grant era, a sobre, la filla d’un riquíssim magnat d’internet, una odiosa nena rica. I per acabar-ho d’adobar, una recent (i nefasta) actuació al Saturday Night Live donava la raó a tots els seus detractors, que per fi podien criticar Del Rey per motius artístics. Els força rodons avançaments del que seria el seu debut encara no ho havien permès: Blue jeans, a mig camí entre Portishead i Wicked game de Chris Isaak –banda sonora de Cor salvatge, de David Lynch, una altra referència recurrent a l’hora de parlar de Del Rey– ; Born to die, que donaria títol al nou àlbum i que insistia en el trip-hop, les cordes fastuoses i la guitarra retro hereva del tema principal de Twin Peaks; i la hip-hopera Off to the races, en què per fi s’entenia per què Del Rey diu ser una Nancy Sinatra gangsta. 
PERÒ I EL DISC, QUÈ?
Born to die, el disc, continua sembrant la discòrdia. Pitchfork, ara, es carrega Del Rey, com ho fa el New York Times. Els britànics, però, l’aplaudeixen: The Guardian i la BBC publiquen bones crítiques i l’NME col·loca Lana del Rey a la portada. El culebrot, però, fa temps que està resolt. Lana del Rey pot ser un frau per als que –incomprensiblement– es van empassar que era la nova musa indie. Però el seu debut no decep si la tens pel que és: una estrella del pop, tan manufacturada com Rihanna i Britney, i de consum ràpid, que interessa mentre canti bones cançons. I de moment, ho fa"

Article publicat l’1 de febrer de 2012 al número 205 de Time Out Barcelona.