dimarts, 1 d’abril de 2014

Commemoració del IV Centenari de la mort de... El Greco.

"Ja sabem que les efemèrides són un pretext, i sobretot quan expliquem que fa 400 anys que Domenico Theotokópulos, anomenat fora de la seva terra El Greco, va morir a Toledo. Les efemèrides de personatges menors incentiven el record, la qual cosa no és dolenta, però la commemoració d’un geni (El Greco ho va ser) no fan res més que ressaltar la seva singularitat i grandesa. El Greco va néixer a Càndia, a l’illa de Creta (Grècia no existia llavors com a nació) el 1541, i allà va començar a pintar amb l’estil de les icones bizantines que encara usa i conrea
l’Església ortodoxa. Si Domeniko no hagués sortit mai de Creta, avui no el coneixeríem. Com que era un home inquiet, i coneixent els italians que es movien per l’Egeu –de diferents repúbliques–, va acabar anant primer a Venècia i després a Roma. Va viure més de deu anys a la península italiana, però les seves obres d’aquella època (penso en La curació del cec, del 1567) només el van fer un bon deixeble de notables pintors d’aquell temps, com ara Tintoretto o Correggio… Quan Felip II d’Espanya va cridar molts pintors italians perquè decoressin el seu enorme palau/monestir de l’Escorial, El Greco va anar a la recerca de fortuna, que no va trobar del tot, perquè (encara que una mica sí que va treballar per al monarca) a Felip II mai va entusiasmar-lo El Greco. Llavors se’n va anar a Toledo, l’encara encimbellada ciutat imperial, hi va llogar unes cases que pertanyien al marquès de Villena i va començar a desenvolupar i fer florir el seu peculiar manierisme, una mica tenebrista, absolutament inimitable i únic. Tant el francès Barrès com l’espanyol Cossío (dos dels primers exegetes moderns d’El Greco) al·ludeixen a la rara màgia que Toledo va provocar en El Greco, ja que allà va crear un esperit molt més que singular, amb figures llargues, retorçades i alguns nus masculins…
Quadres com ara El somni de Felip II, però sobretot El martiri de sant Maurici (1582), L’espoli, el grandiósEnterrament del comte d’Orgaz. El cavaller de la mà al pit, L’Asumpció o una de les seves últimes i més belles obres, Laocoont, amb el desenvolupament del mite a les portes d’una Toledo mitificada, aconsegueixen un nivell i un clima de genialitat indiscutibles, que anticipa els ràpids trets moderns. Ningú va pintar com ho va fer El Greco. No hi ha (en la seva maduresa) cap comparació possible… (...)"
Per saber-ne més: