Al llarg d'aquests anys, he vist molt de prop el patiment en el rostre d'homes, dones, nens, famílies senceres, tots ells aparentment sans però que dia a dia viuen dolors i mancances, els seus propis i els dels parents, mares, pares, germans, fins i tot d'amics.
Durant molt de temps, sense saber-ho, també jo, una dona sana, portava en el meu cos el patiment de les meves pròpies vivències i les de la meva gent. Finalment, un dia el meu cos emmalaltí. Ara he de fer el camí per entendre tot el que va fer que em convertís en l'adulta que, amb els anys he estat i, sobretot, la que sóc. I faig aquest camí sota la llum de l’amor. Aquest amor que podem sentir per les persones que pateixen per un motiu o altre, properes, llunyanes, fins i tot desconegudes. L’amor no jutja. L’amor accepta i supera els límits, qualsevol límit, també el de les més bàsiques convencions socials. És el mateix amor que sentim al costat de qualsevol ésser viu.
De gaire be tot en que la meva anima en queda petjada en resulta aquest llibre, de la dona que havia de reinventar-se, de la persona diagnosticada de Fibromiàlgia i Síndrome de fatiga Crònica, de la dona a qui l’atzar empeny a recordar uns fets els que creia passat i que al escriure m’adono que es a la meva ma fer-ne presents uns altres mes d’acord en la lliçó que el Univers posava al meu abast.
Text extret de la contraportada del llibre.