Descobrint les novetats...
La Pel·lícula de la vida de Maite Carranza; il·lustracions d'Iratxe López de Munáin.
Obra guardonada amb el Premi Vaixell de Vapor 2016.
La Pel·lícula de la vida de Maite Carranza; il·lustracions d'Iratxe López de Munáin.
Obra guardonada amb el Premi Vaixell de Vapor 2016.
L'Olívia és una noia normal, com qualsevol altra. Té una mare actriu, un pare missing, un germà poruc, uns veïns perepunyetes, unes amigues llepafils, una tele espatllada i un pis a l'eixample petit i bufó amb orientació sud. Però, impensadament, la crisi truca a la porta i el seu petit món s'ensorra.
Compartim la crítica de Pep Molist publicada a la revista Faristol:
La pel·lícula de la vida.
La pel·lícula de la vida.
Que la literatura és i ha de voler ser un mirall del seu entorn és evident i necessari. A La pel·lícula de la vida, el mirall reflecteix una seqüència, malauradament massa habitual, de la vida dels nostres dies i no ens deixa gens indiferents.
Maite Carranza presenta una família de classe mitjana, formada per tres membres –una mare actriu, una filla i un fill– que veu com, dia a dia, els deutes la consumeixen. La situació decau fins al desnonament.
La novel·la està narrada des de la veu de la filla, que és qui se sobreposa a la situació, davant l'esfondrament de la mare i la debilitat del fill petit, amb valentia, acceptació i enginy. La seva veu ens ve a dir que això ens pot passar a tots. És una situació dramàtica viscuda des de l'astorament, però també des de la lluita i la denúncia. I no tan sols hi ha una veu, sinó que l'autora dóna veu a altres personatges, i a vegades, també es mulla i veladament denuncia la situació.
Una obra que més que oportunista és oportuna; més que un mer testimoni és un testimoni necessari; més que fer passar l'estona, que també, el que fa és colpir els sentits. Una obra amb tot el savoir faire d'una de les millors autores en català del moment, i que enllaça amb aquell realisme crític que fa uns anys va protagonitzar en excés moltes obres infantils i juvenils, el qual presentava situacions doloroses amb un esperit crític. L'autora ho recupera amb encert i ho porta a terme amb un punt de vista clau que empatitza amb els lectors.
Les il·lustracions d'Iratxe López m'han agradat pels colors, per les expressions dels personatges i pels espais tan buits com el que envolta la vida dels protagonistes.
Una obra de lectura gairebé obligada. «Ara sap... que tot allò que les persones normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui.»
Maite Carranza presenta una família de classe mitjana, formada per tres membres –una mare actriu, una filla i un fill– que veu com, dia a dia, els deutes la consumeixen. La situació decau fins al desnonament.
La novel·la està narrada des de la veu de la filla, que és qui se sobreposa a la situació, davant l'esfondrament de la mare i la debilitat del fill petit, amb valentia, acceptació i enginy. La seva veu ens ve a dir que això ens pot passar a tots. És una situació dramàtica viscuda des de l'astorament, però també des de la lluita i la denúncia. I no tan sols hi ha una veu, sinó que l'autora dóna veu a altres personatges, i a vegades, també es mulla i veladament denuncia la situació.
Una obra que més que oportunista és oportuna; més que un mer testimoni és un testimoni necessari; més que fer passar l'estona, que també, el que fa és colpir els sentits. Una obra amb tot el savoir faire d'una de les millors autores en català del moment, i que enllaça amb aquell realisme crític que fa uns anys va protagonitzar en excés moltes obres infantils i juvenils, el qual presentava situacions doloroses amb un esperit crític. L'autora ho recupera amb encert i ho porta a terme amb un punt de vista clau que empatitza amb els lectors.
Les il·lustracions d'Iratxe López m'han agradat pels colors, per les expressions dels personatges i pels espais tan buits com el que envolta la vida dels protagonistes.
Una obra de lectura gairebé obligada. «Ara sap... que tot allò que les persones normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui.»