Descobrint les novetats...
Les Vacances d'en Felip Marlot de Joaquim Carbó; il·lustracions d'Òscar Julve.
Les vacances d'en Felip Marlot (l'últim de la sèrie, ara com ara).
Després de sis llibres escrits al llarg de trenta-quatre anys, en Felip Marlot continua essent el de sempre: un xerraire, que s'emociona i s'estova davant les misèries de la gent… amb un bon instint de perdiguer…, amb una gran intuïció, que és la seva eina principal… i un enorme sentit comú. D'altra banda, no li costa trobar arguments per treure culpabilitat als que han fet alguna cosa dolenta…
Una de les novetats d'aquest últim volum és la presència sobtada de l'autor, dins la novel·la, que apareix amb el nom de Quimet Cartró que, segons reconeix Felip Marlot, és l'autor que en més d'una ocasió ha escrit una novel·la sobre alguna de les meves feines més importants… L'encontre entre tots dos dóna bastant de si per l'ocasió que planteja d'establir un diàleg entre autor i personatge. Afirmaria que aquesta és la part més atractiva i emocionant d’aquesta història. I encara més: els dos personatges s’obliden de tot per parlar estrictament de les formigues i l’escriptor li encarrega al detectiu -que per això serveix un detectiu- el treball d’esbrinar com rutlla un formiqguer, com s’organitzen les formigues, quina és la feina de la reina i com la fa… Unes pàgines veritablement tendres i que retraten exactament el tarannà tant de l’escriptor com del detectiu… amb la possibilitat de fer rumiar al lector i engrescar-lo a reflexionar un moment sobre, per exemple, la roda de la vida…
També en aquest volum es dóna la circumstància, potser única, que en Felip Marlot sent una emoció especial davant d’una protagonista, una mossa d’esquadra que, a l’hora del comiat, hi aporta uns dosi d’emoció insòlita. La història acaba bé perquè cap d’aquestes històries no pot acabar d’altra manera. En Felip Marlot no consentiria que els lectors abandonéssim el llibre amb algun deix de dolor o de pena.
L’autor, en aquest cas i en la resta dels sis llibres de la sèrie, recorre al tòpic conegut de: … Tot va bé si acaba bé…, que és no sols un crit victoriós d’aquesta història sinó que diria que és el crit permanent d’un detectiu que no coneix el fracàs en cap de les seves aventures… Per tant, arribats a aquí, només puc desitjar això: llarga vida per en Felip Marlot i, sobretot, llarga vida per al seu autor!"
Després de sis llibres escrits al llarg de trenta-quatre anys, en Felip Marlot continua essent el de sempre: un xerraire, que s'emociona i s'estova davant les misèries de la gent… amb un bon instint de perdiguer…, amb una gran intuïció, que és la seva eina principal… i un enorme sentit comú. D'altra banda, no li costa trobar arguments per treure culpabilitat als que han fet alguna cosa dolenta…
Una de les novetats d'aquest últim volum és la presència sobtada de l'autor, dins la novel·la, que apareix amb el nom de Quimet Cartró que, segons reconeix Felip Marlot, és l'autor que en més d'una ocasió ha escrit una novel·la sobre alguna de les meves feines més importants… L'encontre entre tots dos dóna bastant de si per l'ocasió que planteja d'establir un diàleg entre autor i personatge. Afirmaria que aquesta és la part més atractiva i emocionant d’aquesta història. I encara més: els dos personatges s’obliden de tot per parlar estrictament de les formigues i l’escriptor li encarrega al detectiu -que per això serveix un detectiu- el treball d’esbrinar com rutlla un formiqguer, com s’organitzen les formigues, quina és la feina de la reina i com la fa… Unes pàgines veritablement tendres i que retraten exactament el tarannà tant de l’escriptor com del detectiu… amb la possibilitat de fer rumiar al lector i engrescar-lo a reflexionar un moment sobre, per exemple, la roda de la vida…
També en aquest volum es dóna la circumstància, potser única, que en Felip Marlot sent una emoció especial davant d’una protagonista, una mossa d’esquadra que, a l’hora del comiat, hi aporta uns dosi d’emoció insòlita. La història acaba bé perquè cap d’aquestes històries no pot acabar d’altra manera. En Felip Marlot no consentiria que els lectors abandonéssim el llibre amb algun deix de dolor o de pena.
L’autor, en aquest cas i en la resta dels sis llibres de la sèrie, recorre al tòpic conegut de: … Tot va bé si acaba bé…, que és no sols un crit victoriós d’aquesta història sinó que diria que és el crit permanent d’un detectiu que no coneix el fracàs en cap de les seves aventures… Per tant, arribats a aquí, només puc desitjar això: llarga vida per en Felip Marlot i, sobretot, llarga vida per al seu autor!"
Text extret de Nuvol.com: Felip Marlot, el detectiu de Joaquim Carbó de Josep Maria Aloy.