Els papers pòstums del Club Pickwick de Charles Dickens.
Considerat per molts com un dels millors llibres de la literatura universal, el Pickwickde Dickens és una d'aquelles obres que cada generació fa seves, sovint amb punts de vista i interpretacions noves. Embolcallat amb històries extraordinàries d'amistat, d'integritat personal i de lleialtat. Som davant d'un Dickens vitalista i lluminós. I el més divertit.
Acontravent i Traduccions Inèdites es complauen a presentar una nova traducció íntegra, feta per Miquel Casacuberta, que combina el gust per un llenguatge elegant i ric amb la voluntat de fer arribar aquesta obra extraordinària a un públic ampli i divers.
Al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 10 de maig 2012, Xavier Serrahima publicava el següent sobre aquest llibre:
(...)No és la quixotesca l'única influència que plana damunt d'Els papers pòstums del Club Pickwick. Alguns referents antics són palpables. A fi d'assolir la ironia, Dickens fa servir elements paròdics de clàssics, escandallats de la infinita arrel homèrica. Però no tan sols d'ella: si, per una banda, Pickwick és una transposició satírica i caricaturesca d'un Odisseu modern, és alhora un Jason rediviu acompanyat pels seus malastrucs argonautes: “Envoltat pels homes que s'havien ofert a compartir els perills dels seus viatges, i que estaven destinats a participar de la glòria dels seus descobriments.” Un heroi clàssic que té al seu davant tasques de caire herculi. Portades a l'extrem i ridiculitzades, no cal dir-ho: només deixar enrere el portal de la llar, ja duen a terme la seva primera gesta heroica... barallant-se amb el cotxer!
Un exemple de la voluntat paròdica és l'inici del capítol II –“Aquell puntual servidor de tota feina, el sol, acabava de sortir i de començar a difondre llum en el matí”– que calca el començament del Cant III de l'Odissea: “Ja el sol deixava la mar de bellíssimes aigües, pujava pel firmament de bronze, fent llum per als déus que no moren i per als homes mortals.” L'autor de Temps difícils mantindrà l'equiparació entre el seu personatge i els déus. Amb tot, tant o més important que les seves fonts d'inspiració ha estat la pregona petja que Pickwick ha produït en obres posteriors. Podem rastrejar la seva ombra allargada en Bouvard et Peuchet, una obra que Flaubert, en una lletra escrita a Adèle Perrot, considerava que seria –com la seva predecessora– “una mena d'enciclopèdia de la bestiesa humana”.
I, principalment, en el magistral L'idiota de Dostoievski. No hi ha cap mena de dubte que l'home bo i íntegre que és el príncep Mixkin deu molt al personatge dickensià caracteritzat per “una expressió de filantropia universal”, per la “benevolència general”, per ésser “la personificació mateixa de la bondat i la humanitat.”
En síntesi, és convenient donar la benvinguda a aquesta traducció de Miquel Casacuberta, més fidel a la prosa directa i gens recargolada de l'autor anglès, que permet de nou assaborir el plaer de capbussar-nos en l'hilarant viatge de descoberta que duen a terme dos dels personatges més inoblidables de la literatura: Samuel Pickwick i Sam Weller. Si ens decidim a acompanyar-los, no tan sols aprendrem l'abisme que separa l'humor intel·ligent del que no ho és –l'humor d'allò que pretén ser-ho– sinó que ens acabarà sabent greu que Dickens dediqués només mil dues-centes pàgines a l'obra.