L'home que perseguia el temps de Diane Setterfield; traducció d'Anna Puente Llucià i Carles Andreu.
L'autora utilitza una prosa que ens recorda molt a la seva anterior novel·la, El conte número tretze, en la que fa servir influències gòtiques, clarobscurs narratius i tocs de melangia, creant una atmosfera de misteri, evocant les obres de Dickens. Però aquesta vegada ho fa per explicar-nos una faula sobre l'ambició i l'inevitable presència de la mort.
Just abans de morir, el vell William Bellman veu com la vida li passa per davant dels ulls cansats: va ser un jove afortunat, amb una carrera professional plena d'èxits, una família meravellosa, una dona encantadora i uns fills sans i forts, fins que... de mica en mica però implacablement, la mort es va anar filtrant en la seva via i aquell home sinistre el va començar a assetjar, es va ficar en els seus negocis i... va capgirar la seva sort.
De totes les imatges que desfilen davant seu, n'hi ha una que li ha quedat especialment gravada: la del dia que, sota la mirada aterrida del seu cosí Charles i els seus amics, quan només tenien deu anys, el Will va abatre una graula amb la fona. Per què li ve al cap aquest capítol llargament oblidat de la seva vida? Què oblidem i què recordem de nosaltres mateixos? Qui érem i en què ens hem convertit? Què és important i què trivial? I quines són les conseqüències dels nostres actes?
Amb l'estil del millor Charles Dickens de Conte de Nadal, Setterfield ens ofereix una faula gòtica sobre el pas del temps i el misteri de la vida.
Text extret de la contraportada del llibre.