Us recomanem... Narrativa.

Descobrint les novetats...

El tumor, per Toni Soler.

Text autobiogràfic on l'autor descobreix una part d'ell mateix que havia volgut ocultar durant anys: el no-dol del seu pare, que va morir quan ell tenia 16 anys.

«El pare em va acompanyar fins als setze anys (...). Es va posar malalt als cinquanta-dos, que són els que jo tinc en el moment d’escriure aquestes línies. No soc especialment aprensiu, però la fita fa reflexionar, sobretot quan parlem de dos organismes vius que s’assemblen en tantes coses (...). Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat.»

El tumor és un llibre de dol. O potser és un llibre sobre el no-dol: una confessió sobre el dolor llargament reprimit. És un relat escrit en pocs mesos però covat durant més de trenta anys, perquè la pèrdua dels pares –per sort– és una absència que no s’omple mai del tot.

Escrit amb un llenguatge contingut i precís, Toni Soler retrata aquell adolescent que no va saber com enfrontar-se a la pèrdua i reconstrueix la figura del pare mort abans d’hora. El tumor cerebral que el va fer emmalaltir durant quatre anys, i finalment se’l va endur, reapareix en la ment del narrador com un mur insuperable, i esdevé a la pràctica un personatge més d’aquest fris familiar.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Narrativa.

Descobrint les novetats... 

Notas desde un manicomio de Christine Lavant; traducción de Nieves Trabanco.

Notes que va escriure Christine Lavant, una de les poetes austríaques més importants del segle XX, quan va entrar de forma voluntària amb 20 anys en un hospital psiquiàtric; les dures, belles i valuoses pàgines en les quals es va refugiar i en les quals va relatar les opressions i insurreccions de les seves companyes internes.

"¿Qué esperaba? ¿Curarme? ¿Pensaba realmente que cierta cantidad de arsénico tomada con regularidad daría sentido a mi vida? ¿Que aquí podrían volverme hermosa, o al menos valiente y feliz? Claro que no lo creí ni un segundo, pero ¿adónde debía ir después de algo tan horrible y fallido? Treinta pastillas, un sueño parecido a la muerte durante tres días y cuatro noches para volver luego a despertar y que todo siga inmutable a mi alrededor, además del rostro de mi madre, mudo e inexpresivo, y de mis hermanas."

"Escribo esto con palabras corrientes, lo escribo como cualquier otra cosa, y en realidad debería romper las paredes piedra a piedra y lanzarlas una a una contra el cielo para que alguien se diera cuenta de que aquí abajo tiene obligaciones. Quizá me condene a mí misma con estas palabras, pero a mí me corresponde escribirlas."

Ésta es la historia de muchas opresiones y de una insurrección. Es también la historia de una rendición. Es, al fin y al cabo, la historia de una mujer pobre, sin recursos, que quiere —que necesita— dedicarse a leer y escribir. De una mujer que no será, como se espera de ella, ni esposa, ni madre: será poeta. Nietzsche decía que quien más sufre exige con la mayor intensidad la belleza, la produce; y bien podría estar hablando de este libro. En él, Christine Lavant, una de las poetas austriacas más admiradas, pero secretas, del siglo xx, narra su estadía voluntaria de un mes y medio en el Hospital Psiquiátrico de Klagenfurt en 1935. Lavant no escribió este fulgurante texto hasta 1946, once años más tarde, y no consintió en publicarlo mientras vivía porque era demasiado personal: en él registra su fallido intento de suicidio, su insomnio, la convivencia con sus excéntricas compañeras, la autoritaria presencia de los médicos y su lucha diaria por sobrevivir escribiendo. Con una prosa exquisita, íntima y exacta, estas páginas tienen una desgarradora potencia.

Thomas Bernhard, gran admirador de Lavant, se refirió a su trabajo como testimonio fundamental de un «mundo destruido».

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Cultura i Sociolingüística africana.

Descobrint les novetats...

Descolonitzar la ment: la importància de la recuperació de la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural i històrica de Ngũgĩ wa Thiong’o. Traducció de Blanca Busquets

Descolonitzar la ment, referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme, no només defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica, sinó que també ens mostra els esdeveniments vitals que han contribuït a elaborar el pensament de Ngũgĩ wa Thiong'o.

El llibre desenvolupa temes com la redistribució del poder, la lluita de classes o la importància de la posició dels intel·lectuals en aquesta lluita, i també aprofundeix en conceptes com el neoesclavisme, l'imperialisme i el neocolonialisme tractant-los des d'una perspectiva cultural. A partir de la seva experiència personal, Thiong'o explica que les armes conquereixen el país, però que és la política cultural colonial i neocolonial la que subjuga el poble.

Aquesta insòlita combinació entre assaig i autobiografia atorga al punt de vista i als arguments de l'autor una coherència i solidesa difícils de trobar en aquests gèneres en l'actualitat.

També ...

Desplaçar el centre: la lluita per les llibertats culturals de Ngũgĩ wa Thiong’o. Traducció de Dídac Gurguí.

Durant els últims quatre-cents anys, les cultures del món han estat dominades per un conjunt d'estats occidentals, que han arribat a veure’s a si mateixos com a centre de l'univers, un centre des del qual han controlat, a més del poder econòmic i polític, el poder cultural. Un dels efectes més devastadors d'aquest domini ha estat l'anihilació i la repressió de les cultures africanes. Si la cultura que està al servei del poble és més feble, la lluita del campesinat i el proletariat pels drets humans fonamentals i per la redistribució de la riquesa és més difícil.
A Desplaçar el centre wa Thiong’o es preocupa de “desplaçar” aquest centre en dos sentits per tal d'alliberar no només les cultures africanes, sinó les de tot el món: internacionalment cal desplaçar-lo des d'Occident cap a la resta d'esferes culturals, i nacionalment s'ha d'apartar de les minories de poder i portar-lo cap a l'autèntic centre creatiu, les classes treballadores, en condicions d'igualtat racial, religiosa i de gènere.

Text extret de la contraportada dels llibres.

Us recomanem... Llibres. Narrativa.

Descobrint les novetats...

Diaris del Sàhara, de l'escriptora taiwanesa Chen Ping (1943-1991), que signava les seves novel·les i dietaris amb el pseudònim Sanmao.

Publicada l'any 1976, obra inèdita fins ara en català, és una col·lecció d'anotacions en forma de diari, memòries i poemes que recullen els anys que l'autora va viure al continent africà amb el seu marit, José Quero. 

Certament, espero que els amics que m'estimen entenguin la meva situació. Si us plau, que no us sàpiga greu que no ens puguem veure. L'avantatge de la literatura és que cada lector recrea l'obra en el moment de llegir. La Sanmao de carn i ossos no és més que algun dels seus petits personatges.
Si la veieu us sentireu decebuts. Fins i tot ella mateixa, quan llegeix els seus propis relats i es mira al mirall per comtemplar-se, tampoc no se sent real. Per tant, el que m'agradaria que entenguéssiu, amics meus, és que cada cop que es publica una obra meva estem conversant en silenci.

Text extret de la portada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Articles.

Descobrint les novetats...

La Vida que aprenc de Carles Capdevila.

Recull 130 articles dels més de 2.000 que Carles Capdevila publicà en el diari Ara, del qual en fou director fundador, on reflexiona sobre els petits i els grans temes de la vida, des d'una perspectiva íntima i personal.

Carles Capdevila prenia apunts cada dia, i els compartia, sobre el que li passa i com hi reacciona, posant en pràctica un periodisme que vol prioritzar la vida per sobre de les notícies.

A la vida que aprenc trobareu els temes que li eren essencials: la memòria íntima, la vida en bona companyia, l'educació, la salut i la condició humana amb totes les seves contradiccions.

Retrata els escenaris de la seva infantesa, les nostres maneres de ser i de fer, les revolucions individuals necessàries per arreglar el món i les actituds dels que s'arremanguen per fer-ho possible.

Capdevila estava convençut que la nostra missió principal és cuidar-nos els uns als altres i pels seus textos circula la gent que va estimar més: els professionals artesans que es preocupen pels acabats, els educadors vocacionals, les infermeres que entenen que tenir cura és més que curar, el voluntariat que desafia el desànim i els optimistes pencaires que treballen per mantenir viva la il·lusió de tirar endavant.

“Prou sé que la vida s'aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d'endreçar els aprenentatges per escrit els consolida”.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Assaig.

Descobrint les novetats...

Horas en una biblioteca de Virginia Woolf; traducción de Miguel Martinez-Lage.
Obra que posa al descobert la Virgina Woolf assagista al ser un recull de material i documents que abasten tota la seva trajectòria, des dels seus inicis en la crítica literària i l'assaig de caire informal, essent molt jove, fins a les seves últimes i riguroses peces que parlen d'autors com Kipling, Melville, Dostoievski o Conrad.

La importancia de Virginia Woolf como novelista y precursora del feminismo ha eclipsado su faceta de gran lectora y de crítica literaria fundamental, si bien a lo largo de su vida publicó auténticas joyas ensayísticas en The Times Literary Supplement y en otras revistas afines. La exquisitez de sus apreciaciones sobre personajes contemporáneos o clásicos ingleses la convirtió en un referente indiscutible de su generación.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Clàssics.

Descobrint les novetats...

Nova edició del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; a través de Roc Casagran; il·lustracions d'Aitana Carrasco.

El Llibre de les bèsties, un clàssic de les nostres lletres, on l'univers dels animals projecta el món dels homes...

El Llibre de les bèsties de Ramon Llull adopta una vigència inquietant en aquesta versió de Roc Casagran, una de les veus amb més projecció de les nostres lletres. Amb la seva relectura, ens endinsarem en el sistema de jerarquies i classismes dels règims medievals per saber si hem evolucionat com a espècie. Entendrem el joc de maquinacions i misèries que encara avui envolten els centres de poder. Ens observarem en el mirall d’uns animals que sovint són el que no semblen per intuir les facetes més tenebroses de la condició humana. Però, sobretot, gaudirem de les arts de seducció d’aquesta obra fonamental de la nostra literatura que ha captivat generacions de lectors des del segle XIII fins a l’actualitat.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Autobiografia.

Descobrint les novetats...
Aquella porta giratòria de Lluís Foix.

Premi Josep Pla de narrativa 2016.

Amb aquesta obra, l'autor fa un recorregut pels seus anys a La Vanguardia, on va començar a treballar-hi com a traductor i va arribar a ser-ne director.

«No és un llibre d’història. Ni tampoc hi surt tothom. És un relat sobre com veia aquella casa en què he treballat en diferents càrrecs, des de traductor fins a director, al llarg dels últims quaranta-cinc anys. Aquestes impressions que comencen i es desenvolupen al voltant de la cèlebre porta giratòria del carrer de Pelai, número 28, se centren bàsicament en aquells primers anys d’un periodisme que s’havia de renovar perquè el franquisme s’extingia i la llibertat s’obria pas en tots els àmbits de la societat».

Aquella porta giratòria és un recorregut pels records i les vivències de Lluís Foix a La Vanguardia. Les anècdotes, els redactors i els corresponsals, les redaccions i els seus personatges conformen un univers d’uns anys inoblidables de l’autor en un diari que ha representat una institució social, que s’ha mantingut 135 anys en contacte amb els seus lectors i que ha estat una referència a Catalunya durant moltes generacions. Un mirall de les virtuts i els defectes d’un país i, alhora, un homenatge a l’autèntic periodisme de raça.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Narrativa.

Temps de segona mà. La fi de l’home roig de Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Marta Rebón.

L'autora ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

"Temps de segona mà: La fi de l'home roig" és una obra que parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat les persones que creien fermament que aquest règim era l'única forma ètica de vida. Des d’un moment inicial de confusió, amb les promeses de capitalisme de Gorbatxov (que per a la majoria no era res positiu, sinó el mal contra el qual havien lluitat tota la seva vida), fins a arribar al moment actual, en què molts es pregunten per què Rússia, amb la seva grandesa, no els proporciona més possibilitats d'una vida feliç i pròspera.

Extret de la ressenya de Ramon Moreno a Directe.cat:
(...)Temps de segona mà, és, doncs, el primer llibre de Svetlana Aleksiévitx en català. Prèviament aquest llibre, publicat originàriament el 2013, havia rebut els premis Médicis d'assaig i el de millor llibre de l'any de la revista Lire, ambdós a França. El conjunt de la seva obra ha estat traduïda a una vintena de llengües.
El seu estil, el recull de testimonis, ha esdevingut un gènere literari propi, que també ha estat conreat per altres notables escriptors-periodistes com Jean Hatzfeld (...) Aleksiévitx dóna veu a un munt de persones anònimes, de tots els àmbits de la societat, professors, mestresses de casa, militars... Tots ells tenen la seva petita part d'història per a explicar, com tot plegat els ha afectat a tots els nivells, personal, emocional, econòmic..... La Història oficial, la que surt als llibres de text, està formada per les experiències d'aquestes vides anònimes que mai ningú no recordarà i a les que Svetlana Aleksiévitx dóna protagonisme.(...)
Temps de segona mà és, com diu la traductora Marta Rebón, "un extens catàleg d'experiències, records i confessions que abraça un segle d'història eslava des de la revolució de 1917 fins avui". Efectivament, Svetlana dóna veu a una munió d'homes i dones de diferents generacions "esclafats, sia per la roda de la història, sia pel trauma de veure's expulsats a un cru capitalisme sense instruccions d'ús i prenyats d'un profund sentiment de derrota".
Temps de segona mà. La fi de l'home roig, és un llibre corprenedor. Una manual d'història real, apassionant i dur de llegir alhora, i que ens obliga a fer-nos algunes reflexions sobre el nostre món, cap a on anem i perquè, sobre l'actitud crítica que ens cal tenir com a ciutadans, sobre el protagonisme que hem de prendre en el dibuix de la història si no en volem quedar fora. I és que les similituds sobre el capitalisme rus, i el que està passant a l'Europa dita democràtica resulten esfereïdores, salvant el temps i la distància.

Us recomanem... Llibres. Viatges.

Recomanem...

Dins el cor del mar de Nathaniel Philbrick.

Aquest llibre és la crònica d'una de les tragèdies més grans viscudes al mar. És la història real en què es va basar Herman Melville per escriure la seva novel·la de ficció Moby Dick: el naufragi del balener Essex, la lluita de l'home per la supervivència.

L'autor ho fa a partir dels diaris que alguns dels oficials i tripulants del balener van escriure durant el naufragi, també de les notícies que van sortir a la premsa de l'època i dels escrits on els seus rescatadors van deixar constància del fet. 

L'agost de 1819, el balener Essex i la seva tripulació de 20 homes (el capità George Pollard Jr., l'oficial de primera Owen Chase, l'oficial de segona Mathew Joy i el grumet Thomas Nickerson, entre d'altres) van salpar del port de Nantucket com ho havien fet tantes altres vegades molts altres mariners: farien un viatge d'un parell d'anys per caçar balenes i extreure'n el preuat oli, que tan bé es pagava. Són homes valents i forts, provenen d'un poble de mariners, i se'n senten orgullosos. Però aquell viatge, que havia de ser un més, es va convertir en l'aventura més gran i terrible de les seves vides: l'hivern de 1820, el vaixell va ser atacat per un catxalot enfurismat i descomunal de 26 metres, amb un sentit de la venjança gairebé humà. Aquest fet real, que va suposar un desastre marítim, va servir d'inspiració a Melville per escriure Moby Dick. Però la novel·la només explicava la meitat de la història. La tripulació, amb tres bots de salvament, va quedar a la deriva durant més de 90 dies. Sense prou aliments, sense prou aigua, els supervivents van haver de fer front a les tempestes, la fam, el pànic, i la desesperació. Van arribar dubtar fins i tot de les seves creences més profundes, del valor de les seves vides i de la moralitat del seu ofici. Mentre el capità intenta orientar-se en el mar obert, camí de les costes de Sudamèrica, el seu primer oficial segueix entestat a conquerir la gran balena.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Clàssics.

Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes; puesto en castellano actual íntegra y fielmente por Andrés Trapiello; con un prólogo de Mario Vargas Llosa.

En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, vivía no hace mucho un hidalgo de los de lanza ya olvidada, escudo antiguo, rocín flaco y galgo corredor.

Con estas palabras, Andrés Trapiello presenta el que es, sin lugar a dudas, uno de los más ambiciosos proyectos literarios de los últimos tiempos: la primera traducción impresa en castellano actual del Quijote.
El Quijote, la novela acaso més original e influyente de la literatura, es también una de las menos leídas por los lectores españoles e hispanohablantes, a menudo buenos y cultivados lectores, abrumados o desalentados por la dificultad de un castellano, el del siglo XVII, más alejado ta del nuestro de lo que se cree. Sólo pensando en ellos y en hacer que el Quijote vuelva a ser esa novela "clara" en la que no haya "nada que resulte difícil", para que, como decía el bachiller Sansón Carrasco, los niños la manoseen, los mozos la lean, los hombres la entiendan y los viejos la celebren, Trapiello se ha decidido a traducirla íntegra y fielmente, sin alejarse nunca del maravilloso lenguaje cervantino.
Como dice Mario Vargas Llosa en el prólogo a esta singular edición, "la suya ha sido una obra de tesón y de amor inspirada en su conocida devoción por el gran clásico de nuestra lengua".

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Narrativa.

Descobrint les novetats...

Itineraris de Joan Coromines; pròleg i edició de Josep Ferrer i Joan Pujadas.

Obra que recull les notes de les excursions, 457 en total, que Joan Coromines va fer durant un període de 30 anys per tot el país a la recerca de la paraula viva.

Els lingüistes Josep Ferrer i Joan Pujadas hi han treballat durant més de quinze anys des de que el 1997 trobessin les notes originals.

Amb els Itineraris de Joan Coromines, es presenten per primera vegada al públic els escrits de viatge d'un dels nostres lingüistes més insignes. Pàgines extraordinàries, d’innegable qualitat literària, amb les quals seguim amb delit les passes de l’home de lletres i les seves sentides evocacions pels viaranys i les tresqueres del país a la recerca de la paraula viva, del mot més genuí. Fragments emocionants que aixequen la pols dels camins i que expliquen els nostres desigs i anhels nacionals.

Escrits personals, identitaris, rics en detalls i d'insòlita rellevància científica i sentimental, que comprenen gairebé trenta anys i més de quatre-centes caminades, i que, alhora, ens conviden a descobrir un perfil desconegut del filòleg. Si era ben sabuda la seva afició pel senderisme, poc o res es coneixia fins ara de l'origen paramilitar d'aquest «tirar-se a la muntanya», per consell de Macià en plena dictadura de Primo de Rivera, i de la clandestinitat de les sortides i dels textos, sovint xifrats.
Així, aquesta publicació, editada amb tota la cura que mereix, esdevé al mateix temps la prova d'una descoberta insospitada, una mostra excel·lent de literatura de viatges, una guia imprescindible d'excursionisme per Catalunya, un tresor d'incalculable valor per als amants de la llengua.

Text extret de la contraportada del llibre.

Us recomanem... Llibres. Narrativa.

Descobrint les novetats...

El jardí de les roses de Sa'di; traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés.

Traducció integra d'una de les obres cabdals del poeta i escriptor Sa'di, sobrenom literari d'Abū-Muhammad Muslih al-Dīn bin Abdallāh Shīrāzī, una de les grans figures de la literatura clàssica persa del segle XIII.

Amb una estructura i una imatgeria que ens recorden sovint Les mil i una nits, l'esponerós jardí literari de Sa’di presenta un esplet de contes, poemes i màximes que faciliten l'entrada a la societat i la cultura perses i, per extensió, a les de qualsevol poble. L'actitud dels governants, els beneficis del silenci, les virtuts —i les mancances— de l'amor i l'amistat, els inconvenients de la vellesa i el pas del temps, els efectes de l'educació i molts altres assumptes que capfiquen la humanitat conflueixen en aquest llibre per acompanyar el lector, a través dels camins de roses i espines de la vida, a les fonts inveterades de la saviesa.

Text de la contraportada del llibre.